martes, 30 de octubre de 2007

Homenatge a Tanaka

De com Gon arriba a l’illa i alimenta les gavines amb peixos...

Gon arriba a l’illa. Ha nedat incansablement seguin l’estela del vaixell que repeteix rutinàriament la travessia. A mig camí Gon ha tingut gana i de quatre mastegades s’ha berenat un dofí. Ara, fent el mort, surant damunt l’aigua, es mira a l’inrevés la ciutat que es retalla sobre la línia de costa.
La ciutat sua plàcidament els primers moments del capvespre. La calor es retira amb el sol que s’amaga. L’aire s’omple d’alfàbrega, de sal i d’ocells. El blanc es ruboritza, el blau esdevé malva i el verd s’enfosqueix. Gon vol gaudir-ne.
Però Gon segueix amb la mirada el vol d’una gavina. I descobreix una caleta protegida per una roca imponent que sembla créixer amb la posta de sol. Les petjades de Gon marquen una sorra oblidada en el temps. Gon s’estira i de dos moviments s’enfonsa dins la sorra. Només apareixen discretament les orelles, els ulls i el nas. Gon descansa.
Sensible a la més mínima transgressió del silenci, Gon detecta la fràgil dansa d’un pardal. La cua de Gon estaborneix implacablement l’ocell. Dues gavines posen nord cap el moribund. Però abans de posar-se damunt la sorra Gon obra la seva boca enorme i les tritura en poques mastegades. Li molesta la textura de les plomes. I amb un rot profund tanca la qüestió.
Gon seu i mira l’aigua. L’escuma peta rítmicament contra la pedra, camuflant un moviment frenètic al peu de la roca. Gon s’hi aboca i veu un banc de peix blau deixant-se portar pel balanceig del mar. Gon s’imagina els peixos atrapats i es tira a l’aigua per alliberar-los. Amb enèrgics moviments de la cua i dels braços Gon aconsegueix cobrir l’arena de la cala de peixos. Al moment aquests desapareixen sota l’exèrcit voraç de gavines que vénen a celebrar l’acció de Gon. Ràpidament, els ocellots reprenen el vol i abandonen la platja recoberta de despulles i de milers d’espines.
Gon s’enfila dalt de la roca. De cara al mar no veu res. Ja fosqueja i l’aigua ha desaparegut. Un immens precipici negre s’obra davant seu. Només el trencar de les ones delata la permanència del mar. Gira el cap i passeja la mirada damunt la sorra blanca il·luminada per la lluna. Més enllà, negra nit. Una glopada d’aire fresc el relaxa i Gon s’abandona damunt la sorra.
Els xiscles impertinents de les gavines el desperten. El sol peta contra el mar. Unes barques creuen l’horitzó fora la caleta. La curiositat li pot. I Gon s’acosta nedant als pescadors. El homes i Gon s’observen mútuament. Ningú no se sent confiat. El so metàl·lic d’eines dins les barques posa dels nervis a Gon. Es capbussa i s’enfila aigua amunt cap a les barques.
La potència del salt de Gon fa capgirar la barca. Una darrera l’altra les naus queden fetes miques amb els seus homes surant agafats a les seves restes. Els taurons se’n adonen i neden, amb pressa, cap a l’escena del desastre. Un primer tauró mossega de ple un dels pescadors més allunyats. Els crits i la sang del pobre desgraciat espanten als altres homes que es veuen condemnats a morir desmembrats per les bèsties.
Gon s’adona de la falta d’equilibri de la situació i sense pensar-ho dues vegades ataca amb desmesurada violència els taurons que s’acosten.

1 comentario:

Olduvai dijo...

Hey Txiqui,

Joer con el Gon! Seguro que su apellido no es Godzilla?

Y que sepas que Tanaka es el 4 apellido más común en Japón. Tendrás que especificar más, jajaja.

Un abrazo,
Oldu