viernes, 20 de junio de 2008

Per molts anys, princesa!!



El dia 21, la Lara fa 13 anys... Per molts anys princesa!!!

Trist i espantat...


Punta Prima, maig'08

Torna la Gran Migjornale



Fotos de Joan Mercadal, La Gran Migjornale 2006

Els artistes d'Es Migjorn Gran ja escalfen motors. Preparen obres i locals per a muntar la segona Migjornale. Atents a les novetats.

De moment, la crònica del 2006...

FORA VILA VERD
Suplement de EL MUNDO/El Día de Baleares
setembre 2006
LA GRAN MIGJORNALE


TXIQUI NAVARRO / MENORCA
Es Migjorn Gran.- L’iniciativa d’un grup d’artistes migjorners, assumida pel seu Ajuntament, va permetre obrir el poble a visitants i al propis veïns. A mitjans d’agost, els dies 13 i 14, es va celebrar la Gran Migjornale, un itinerari artístic a través de cases particulars i edificis públics convertits per dues vesprades en galeries d’art. Cafès i botigues oberts fins la mitjanit, il•luminació de festa al centre, cançons mediterrànies i fados a l’escenari del Pla de l’Església, i molta gent al carrer, passejant, mudada, sorpresa de trobar-s’hi. El que més cridava l’atenció era veure els propis migjorners, amb el plànol a la mà, mirant-se d’enfora la porta d’una casa per a, tot seguit, entrar-hi tímidament. “Els migjorners fent el turista a ca seva...” deien amb humor pel carrer.

Des del primer moment la idea va néixer amb voluntat de gimcana. Així ho va expressar en Jaron Rowan, que no hi va poder ser perquè feia feina a Londres. En Jaron és fill del ceramista Ricardo Madiroles i de la pintora naïf Peri Rowan, migjorners de dret per veterania. A més és video-artista i productor cultural, molt lligat als muntatges i idees del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). De seguida es va mostrar disposat a organitzar el projecte i donar-li cara i ulls. Un projecte que va sortir d’una conversa de cafè entre artistes i que va trobar, tot d’una, la immediata col•laboració dels responsables culturals del municipi, al davant dels quals la regidora Elena Baquero. “És la primera vegada que la gent de l’oposició m’atura per a felicitar-me”, comentava entusiasmada després que al mig del carrer Major se li atraquessin un antic regidor del PP i la seva senyora: “Una idea fabulosa. I amb futur. Cal repetir-ho l’any que ve”, li van dir.

La cosa consistia en mostrar les obres de diferents artistes relacionats d’alguna manera amb Es Migjorn Gran en llocs destinats habitualment a altres menesters i obrir-ne les portes a veïns i visitants. Així algunes cases particulars, alguns comerços, restaurants i edificis públics van guarnir llurs façanes amb el reclam de l’exposició itinerant i des del fosquet fins a la mitja nit van convertir els carrers del poble en la capital artística de Menorca durant dos dies.

A la peixateria, l’Adolf Llovera oferia, encara amb escates al mostrador, els seus peixos i crancs en pintura, etiquetats amb el nom i el preu. A les parets i damunt els bancs, les sèries de platja de Cala Galdana i Son Bou. “No he tocat res, només he ventilat un poc la botiga”, la dificultat, però, va ser haver de convèncer a la mestressa de tenir tancat el dilluns. “És una manera de portar l’art al carrer i de donar a conèixer el poble” deia entre divertit i satisfet tot i recordant la gènesi de la festa. De seguida ens va dur a la porta del costat, la de l’antiga biblioteca que avui funciona com a taller de pintura pels més joves. Com si es tractés d’una galeria, perfectament arrenglerades damunt les parets, penjaven les obres del artistes convidats. “Per no tenir discussions els hi hem dit al Marc Jesús, de Ciutadella, i al Mel•la, de Maó”, ens va explicar l’Adolf. En Marc hi va dur un munt de senyores voluptuoses, blaves, taronges, vermelles, vestides i despullades... En Mel•la una mena de joc picto escultòric titulat Hallar uno la horma de su zapato, en blanc i negre, molt dels anys 60.

La següent parada era a ca’n Llovera a on hi tenia posades pintures de la Març Rabal i la Marta Bou. Un gran format a la paret de fora recordava una de les primeres intencions: “vam voler penjar a les façanes reproduccions d’alguna de les obres de l’interior. Ho teníem tot preparat però, finalment, a l’hora de fer-ho, qui havia d’imprimir-nos-ho va marxar de vacances”. I es va posar en marxa el Plan B: una pancarta única per assenyalar els punts d’exposició. “L’any que ve ja n’haurem après”, deia l’Adolf.

Però el plat fort era al davant, dins de l’Església de Sant Cristòfol. Només entrar, hom s’adonava que hi havia alguna anomalia. Un enorme quadre d’en Bruce Mc Lean ocupava la primera capelleta. “Val a dir que des del primer moment, el rector ens va oferir la seva total col•laboració”, va comentar. “Sí, però li vam dir la cosa a mitges”, va voler matissar algú altre. L’obra del Mc Lean és una figura en actitud de pregar i molt adient per a ser exposada en un temple. Però ningú no va dir-li al mossèn que el títol és Adoració a Gucci, la marca de sabates, una referència irònica cap al anomenats “esclaus de la moda”. Tot i consistir en una convocatòria quasi exclusivament plàstica, la Biblioteca Nova va cedir el seu espai per a un llibre gegantí del Bruce Mc Lean i les il•lustracions de la Març Rabal, el darrer treball de la qual juga amb el paper de fulles de llibres. També el vestíbul del restaurant Xic acollia un Mc Lean: “és emocionant veure l’obra d’un dels contemporanis més importants en parets tan familiars”.

Tot i ser dilluns, a Es Migjorn es respirava aire de festa. Abans de les vuit del vespre, els cafès del centre ja envaïen els carrers amb taules i cadires i al Pla de l’Església músics i tècnics es posaven a punt pel concert de la nit. A l’Ajuntament, massa activitat per ser l’hora que era. La gent entrava, recorria passadissos i, tímidament, creuava portes fins arribar al pati del darrera. En una de les parets el bosc de peixos de fusta d’en Carles Roig ballava segons bufés el vent. A l’altra, la Berta Nosàs hi exhibia els seus poemes pictòrics damunt peces de fusta retornades per la mar. També l’Àlex Ràventós pinta sobre aquestes fustes. Però ell s’estava a Sa Casa Blava del carrer Major, oberta per a tothom aquests dies i a on diumenge al vespre un home es va emocionar perquè feia quaranta anys que no hi entrava.

A la Casa des Metge Camps l’espai permetia reunir les il•lustracions de la Roser Srgemí i les pintures d’en Kei Pons Florit i d’en Paco Gómez, mentre el Centre Sanitari exposava la pintura d’en Ronald W. Webb. Però el recorregut exigia fer una parada a casa d’en Pere Antoni Pons, al carrer Mirada del Toro, una casa ben menorquina, com les de sempre. I a on la mostra oferia pintures dels “autòctons” Tòfol Moll i Miquel Florit Galmés. I en Pere Antoni, gin amb llimonada i pastissos. “Ha vingut molta gent que no coneixia”, deia content. Era un dels pocs migjorners que havia obert la casa, “la gent de poble és més reservada que els foranis, potser els hi costa més”.

Dues cantonades enllà, al carrer de Sant Llorenç, n’hi havia que no tenia manies. La fotògrafa Diane convidava a tothom a entrar-hi. Dins la casa, les seves fotos es disputaven les parets amb les pintures de la Peri Rowan i d’en Graham Byfield, mentre les taules i el jardí eren territori exclusiu per a les voluminoses escultures en ceràmica d’en Ricardo Madirolas,

Tot el centre bullia. Es feia difícil entrar dins de les cases, molta gent vinguda de fora i els artistes no s’ho creien. N’hi havia que compraven! Com a casa d’en Miquel Zobel, el joier de Ciutadella, convertida en una mena de mercadillo de primera. “No es mira amb el dits” renyava als nens, tot mirant-los de cua d’ull mentre li deia a una senyora com aquest penjoll o aquelles arracades li il•luminaven la cara. A la cuina, les fotografies del Joan Mercadal, detallista del moviment, i que entrava i sortia amb la càmera a la mà per fer el reportatge gràfic de la Gran Migjornale. A la porta del davant, la marga Subirats Jover, a casa del seu cosí, hi tenia les seves pintures d’inspiració ètnica.

També a S’Engolidor hi havia format una bon sarau. En José Luis, un dels factòtums de l’esdeveniment, a més d’exposar-hi un collage propi, hi havia reunit l’obra de quatre artistes, en Bruce Mc Lean, en Jaume Riudavets, la Montse Clausells i en Christian Marcon. El restaurant Ca Na Pilar, a l’entrada o a la sortida del poble, segons es miri, acollia la pintura d’en John X. Lane. I a l’altra punta, al Cap de la Vila, hi trobàvem les de l’Araceli Torrent i les de la Melisa Cabal.

La Gran Migjornale va passar de veres. Tot i que per aquest petit poble de prop de 1.400 habitants, capital de la regió meridional de Menorca des de la seva segregació de Ferreries l’any 1989, hagi estat com un somni. Hi ha gent que abans d’aquesta festa no havia estat mai a casa dels veïns. O que feia un munt d’anys que no hi havia tornat. També n’hi ha que a partir d’ara es miraran amb altres ulls aquests veïns “raros”, vinguts de fora, extravagants. Han vist que “tenen les cases ben posades, amb un altre gust, però ben posades”. I que no són del tot ximples ni ganduls, que fan feina i que, a més la venen. Dos dies viscuts al voltant de l’art i dels artistes que, qui sap perquè, a Es Migjorn Gran en són un munt.

L'Adolf presenta aquest vespre a Argos, Maó



L’Adolf Llovera ens empeny de ple dins l’estiu.
Quan aneu a nedar mireu amunt, i si el sol us encega, poseu-vos ulleres fosques. I dissimuleu. Per una estona l’Adolf us observa i pren apunts des d’un globus imaginat. Us pintarà distrets, guaitant la forastera que surt de l’aigua o jugant a la pala amb el cunyat. Les platges i les cales de Menorca li regalen un món cromàtic que el seu ofici de pintor recull en escenaris quasi tridimensionals. Segures i encertades, les pinzellades capturen mil detalls i vesteixen els paisatges de banyistes i d’ombrel•les.

Txiqui Navarro.
Maó, juny 2008.