Neu a Ferreries. Olga Febrer. 12-02-2010
Pirineu menorquí. Anna Janer. 11-02-2010
Diuen els castellans que "año de nieves, año de bienes". Jo, per si de cas, els faré cas. No veig per què no. Tot i que no hi hagi manera de veure el llum al final del túnel... Ni "el brote verde"...
Jo, com que de les promeses alienes ja n'estic escamat he fet via i he mirat un poquet pels meus. El dia de la nevada no va ser casual.
El dia de la nevada jo feia 50 anys. El dia de la nevada jo feia maletes per anar a fer feina a Barcelona. El dia de la nevada jo xalava i també plorava... Òstia, vaya cursilada!!!
La veritat és que el dia de la nevada vaig engatar-me fins el cul...
Perdò.
El dia de la nevada acabava d'aterrar a Menorca després d'una tremenda setmana a Barcelona.
Li devia a ma filla. És clar que passaria el carnaval amb el seu ranxo!!! Divendres de hippie a Ciutadella i dissabte de boxejadora a Ferre. I mentre, jo, a fer paquets. Perquè ja ho tenia decidit, a contracor però, quin remei, amb el cervell i un parell... Els pares fotuts i a l'illa poca feina i menys futur.
A la ciutat, quina putada, m'oferien bona feina, que m'agrada, i tenia el meu puesto al peu del canó familiar.
Idò, tot d'una i ja hi soc.
Fa poc més de cinc anys que havia embarcat, esgotat de la ciutat, cap a una Menorca refugi. Me'n he servit i he mirat de servir de bona gana. He fet família i amics. He après més del que podia mostrar i si Menorca m'enganxa, Ferreries m'ha atrapat. Falsa sensació de marxar... hi soc. No tornaré. Vindré per Pasqua, a seguir donant la vara. Sense visites previstes ni calendari tancat. Marxaré quan em cridin a una altra banda.
I seguiré fent camí.
